Ja fa diverses dècades que alguns organismes internacionals i països enriquits impulsen polítiques i accions cíviques de cooperació per al desenvolupament. Paradoxalment, però, durant aquest període s’ha produït un increment destacable de la desigualtat en la distribució de la riquesa i el benestar a escala mundial.

Els conceptes problemàtics i obsolets de «subdesenvolupament» o «Tercer Món» van aparèixer després de la Segona Guerra Mundial, alhora que es produïen els primers processos de descolonització. En aquesta època es considerava que certs països i societats (específicament, les excolònies) portaven “endarreriment” respecte a la civilització occidental, i que havien de seguir certes etapes per aconseguir progressar. El desenvolupament era entès en termes econòmics: «Les idees desenvolupistes de les dècades dels 50 i 60, basades en el creixement econòmic com a objectiu central i en la confiança d’un creixement il·limitat, van fer de la cooperació per al desenvolupament un instrument dependent de les estratègies econòmiques. Els successius canvis d’èmfasi en la concepció del desenvolupament són claus per entendre les modalitats de cooperació posades en pràctica» (Diccionari Cooperació al Desenvolupament, d’HEGOA).

En aquesta conjuntura, els estats occidentals van posar en marxa organismes oficials d’ajuda amb l’objectiu d’aconseguir aquesta «modernització» i aquest desenvolupament. Va ser un període en què les organitzacions no governamentals (ONGs) tenien un caràcter assistencialista humanitari basat a cobrir les necessitats bàsiques sense considerar la complexitat dels contextos sociopolítics, ni el mateix paper d’Occident en les causes d’aquests problemes. Aquesta manca de perspectiva es va materialitzar en accions superficials, que no van intervenir ni modificar les injustícies i desigualtats sistèmiques.

ACNUR

El canvi, l’enfocament actual de la cooperació per al desenvolupament, anomenat enfocament de gènere i basat en drets humans (EGiBDHs), analitza la realitat identificant les inequitats i desigualtats entre països, i les que existeixen al seu interior; i vetlla per fomentar l’accés i la protecció dels drets humans de totes les persones, posant especial atenció a les discriminacions i desequilibris de poder que pateixen les dones i nenes, així com d’altres grups vulnerabilitzats. En aquest sentit, entenem que la cooperació ha de fomentar la construcció d’un context de justícia global, i el desenvolupament digne i sostenible de tota la població.

Avui milions de persones viuen condemnades a una misèria permanent, i es confirma que l’anomenada ajuda Nord-Sud és una contribució positiva molt menor que les contribucions negatives que reben els països del Sud dels del Nord. Una gran part d’aquestes contribucions negatives les produeixen grans empreses i estats, que actuen amb l’objectiu d’augmentar beneficis i assegurar-se recursos i mercats.

Cal comprendre, doncs, que en el marc del sistema global i les seves lògiques, el paper transformador de la cooperació internacional és molt limitat. En canvi, la mateixa autoorganització de la societat civil per impulsar canvis concrets en el seu entorn quotidià és la clau de volta per dur a terme transformacions socials profundes. Un exemple al nostre territori és la creació del Sindicato Popular de Vendedores Ambulantes (per ampliar informació veure l’activitat “Repensem la cooperació”).

Protesta contra Bolsonaro, 2019 / ANDRE COELHO

Durant dècades ha imperat un model de desenvolupament fonamentat en el creixement: la riquesa dels estats es mesura a partir d’indicadors econòmics com el PIB (Producte Interior Brut), els països del Nord i expotències colonials segueixen explotant els recursos naturals dels països del Sud, i les polítiques de cooperació es basen en l’exportació dels criteris econòmics i culturals occidentals cap als països rics en recursos naturals però econòmicament empobrits.

La idea d’un model econòmic basat en el creixement il·limitat en un món de recursos finits ens condueix inexorablement a un atzucac: l’hàbitat en què viu l’espècie humana es degrada i afavoreix l’expansió de greus problemes de salut i desastres naturals. Una expressió d’aquests fenòmens és l’augment dels desplaçaments forçats de població per raons ambientals. Segons l’ACNUR, actualment hi ha entre 20 i 25 milions de persones desplaçades pel context de desastres i canvi climàtic, la majoria de les quals són originàries de l’Àfrica subsahariana i l’Àsia. De moment, aquestes persones no tenen reconeixement legal per poder acollir-se al dret d’asil, però diferents organismes internacionals estan treballant per ampliar “l’Estatut dels Refugiats” i poder-hi incloure la condició i terme de «refugiades climàtiques».

L’any 2019, l’1% de la població mundial es trobava desplaçada. Durant la primera meitat de 2019, 24,1 milions de persones van haver d’abandonar el seu lloc de residència pels efectes canvi climàtic. S’estima que, de cara al 2050, una de cada set persones hagi estat desplaçada. En aquest context es fa imperant crear models alternatius que garanteixin la sostenibilitat de la vida humana i la relació d’aquesta amb l’entorn. Per això és cabdal que les accions puntuals de solidaritat o de crítica política vagin acompanyades de processos de transformació amplis, que comencin per canviar les pràctiques quotidianes de cadascú de nosaltres, com a individus i com a comunitat.

ACNUR

De 9 a 12 anys

De 13 a 16 anys

A partir de 17 anys