Drets humans

Cap persona és il·legal

L’any 2015 registra el màxim nombre de desplaçaments que ha viscut Europa des de la Segona Guerra Mundial. Un dels principals detonants n’ha estat la devastadora guerra de Síria. També els han provocat, però, d’altres conflictes bèl·lics i ecològics, així com les grans desigualtats socials i econòmiques, actualment en augment a escala global, que s’han vist agreujades per decisions polítiques irresponsables. Tot plegat ha contribuït a alimentar diversos moviments migratoris cap a Europa. Malauradament, els pronòstics auguren que, en un món violent, de desigualtats creixents i amb una degradació ambiental galopant, aquest tipus de desplaçaments poblacionals forçats es poden repetir de manera periòdica, i fins i tot incrementar.

Davant aquesta situació, la resposta de la Unió Europea ha estat: passivitat còmplice dels naufragis, bloqueig fronterer i externalització de fronteres fora del territori comunitari. Per exemple, el 20 de març de 2016 va entrar en vigor l’acord UE-Turquia, que deriva el control fronterer a l’estat turc. El pacte permet l’expulsió de persones migrades a Turquia i obliga els nous refugiats a romandre en territori turc, barrant-los el pas cap a Europa. Aquest tipus de decisions polítiques s’han replicat amb països com Líbia l’any 2017 i el Marroc el 2019.

Nombroses organitzacions humanitàries han denunciat aquests acords perquè vulneren el dret d’asil de les persones refugiades, i per la consideració de Turquia, Líbia i el Marroc com a països que no respecten ni protegeixen els drets humans. A casa nostra, diverses plataformes ciutadanes, ONGs i ajuntaments s’organitzen per derrocar aquests pactes i promoure polítiques d’acollida.

Tot i així, es pot observarcom s’està estenent una percepció social del fenomen migratori negativa i reduccionista; creixen els discursos xenòfobs i altres formes d’odi, s’endureixen les polítiques migratòries i s’amplienles barreres institucionals. Aquesta situació es materialitza en la discriminació i vulneració de drets d’algunes persones migrants.

blank

Manifestació contra el racisme a Barcelona (2018) / ANÒNIMA

blank

Un infant protesta a l’estació fronterera grega del nord d’Idomeni / PETROS GIANNAKOURIS / AP

Què en diuen els tractats internacionals?

Declaració Universal dels Drets Humans, Nacions Unides, 1945

  • Article 13 Tota persona té dret a circular lliurement i a triar la seva residència en el territori d’un Estat.

  • Article 14 En cas de persecució, tota persona té dret a cercar asil, i a gaudir-ne, en qualsevol país.

Convenció sobre l’Estatut dels Refugiats, Nacions Unides, 1951

  • El terme «refugiat» s’aplicarà a tota persona que, a causa de temors fonamentats d’ésser perseguida per motius de raça, religió, nacionalitat, pertinença a un determinat grup social o bé per defensar determinades opinions polítiques, es troba fora del país de la seva nacionalitat i no pugui, o per causa de l’esmentada por, no vulgui, acollir-se a la protecció de tal país […].

Carta de Drets Fonamentals, Unió Europea, 2000

  • Article 18  Es garanteix el dret d’asil dins del respecte de les normes de la Convenció de Ginebra de 28 de juliol de 1951 […].
  • Article 19  Es prohibeixen les expulsions col·lectives. Ningú podrà ser retornat, expulsat o extradit a un Estat en què corri un risc de ser sotmès a la pena de mort, a tortura o a altres penes o tractes inhumans o degradants.

Ampliació del concepte de "persona refugiada"

En general, quan es parla de moviments migratoris, hi ha una tendència a diferenciar entre «refugiat» i «migrant econòmic». Aquesta distinció respon a una interpretació literal de la definició de «persona refugiada» que estableix la Convenció de Ginebra de 1951, i que n’exclouria aquelles persones que fugen del seu país per motius com ara l’extrema pobresa, o les conseqüències del canvi climàtic.

Des d’alguns moviments socials com la Plataforma Stop Mare Mortum, entenem que tota persona que es veu obligada a fugir del seu país hauria de tenir dret a rebre una certa protecció internacional, ja que es troba en una situació d’extrema vulnerabilitat, en molts casos provocada pels interessos comercials de països occidentals.

blank

Incertessa al mar / ANÒNIMA

CIE, les presons administratives

blank

Grupo de internos del CIE de Aluche pidiendo su liberación / BERNAT ARMANGUE

Diverses entitats en demanen el tancament perquè, a la pràctica, funcionen com a presons, i s’hi exerceix una vulneració de drets humans significativa. Des del 2006, s’hi han registrat 8 morts, 3 de les quals es van produir al CIE de la Zona Franca de Barcelona. El juliol del 2015, gràcies a la tasca de diverses associacions i moviments socials, especialment amb la campanya Tanquem els CIE, el Parlament de Catalunya va aprovar una resolució per instar el govern espanyol a tancar els CIEs que hi ha arreu del territori. El 2016, el Ple de l’Ajuntament de Barcelona va aprovar fer tot el possible per tancar el CIE de Barcelona-Zona Franca; però mai s’ha aconseguit.

La Fundació Migra Studium, l’única entitat que té accés al CIE de la Zona Franca, va detectar-hi l’any 2018 42 possibles menors detinguts, mentre que el Ministeri de l’Interior tan sols reconeixia la presència de 20. De les 156 persones ateses, el 66% no tenia cap antecedent penal. Un 60% del total de persones retingudes eren del Marroc i Algèria, països amb els quals el govern d’Espanya té acords de deportació considerats il·legals pel que fa al dret internacional. Ara per ara, les deportacions són pràctiques il·legals de coneixement públic que s’esdevenen amb total impunitat. Tanmateix, ja s’està ampliant la jurisprudència per tal de justificar-les legalment en un futur pròxim.

“He arribat a sentir que no sóc un ésser humà, que havia perdut la meva humanitat. Tothom ens ha abandonat”

Hammida, refugiada siriana en un camp de Jordània

Activitats

Drets humans emergents

Drets humans emergents