L’any 2015 registra el màxim nombre de desplaçaments que ha viscut Europa des de la Segona Guerra Mundial. Un dels principals detonants n’ha estat la devastadora guerra de Síria. També els han provocat, però, d’altres conflictes bèl·lics i ecològics, així com les grans desigualtats socials i econòmiques, actualment en augment a escala global, que s’han vist agreujades per decisions polítiques irresponsables. Tot plegat ha contribuït a alimentar diversos moviments migratoris cap a Europa. Malauradament, els pronòstics auguren que, en un món violent, de desigualtats creixents i amb una degradació ambiental galopant, aquest tipus de desplaçaments poblacionals forçats es poden repetir de manera periòdica, i fins i tot incrementar.
Davant aquesta situació, la resposta de la Unió Europea ha estat: passivitat còmplice dels naufragis, bloqueig fronterer i externalització de fronteres fora del territori comunitari. Per exemple, el 20 de març de 2016 va entrar en vigor l’acord UE-Turquia, que deriva el control fronterer a l’estat turc. El pacte permet l’expulsió de persones migrades a Turquia i obliga els nous refugiats a romandre en territori turc, barrant-los el pas cap a Europa. Aquest tipus de decisions polítiques s’han replicat amb països com Líbia l’any 2017 i el Marroc el 2019.
Nombroses organitzacions humanitàries han denunciat aquests acords perquè vulneren el dret d’asil de les persones refugiades, i per la consideració de Turquia, Líbia i el Marroc com a països que no respecten ni protegeixen els drets humans. A casa nostra, diverses plataformes ciutadanes, ONGs i ajuntaments s’organitzen per derrocar aquests pactes i promoure polítiques d’acollida.