Dansem sense fronteres

  |   De 9 a 12 anys, Drets Humans
blank

Nens jugant a un camp de refugiats de Jordània. / AF

Quan naixem, rebem una nacionalitat. Aquesta, juntament amb els factors socioeconòmics, condicionarà durant tota la vida les facilitats o les dificultats que trobarem a l’hora de creuar fronteres. El cas més extrem és el de les persones apàtrides, que no reben el reconeixement de cap país i que, per tant, ensopeguen amb enormes entrebancs quan volen moure’s entre estats. Aquesta activitat ens ajuda a prendre consciència, mitjançant el moviment, l’expressió corporal i la dansa, de les desigualtats que existeixen per exercir el dret a la lliure circulació.

Edat recomanada

De 9 a 12 anys

Objectius educatius

  • Prendre consciència que la llibertat de les persones varia segons el seu país de naixement.
  • Valorar, defensar i difondre el dret a la lliure circulació de les persones.
  • Gaudir del moviment corporal a través de la dansa lliure.

Temps aproximat

2 hores

Materials necessaris

  • Paper d’embalar gran i cartolines de colors (vermell, verd i groc).
  • Retoladors i pintures per a la pell de molts colors diferents.
  • 1 bossa de caramels.
  • Xiulet.
  • Dispositiu per reproduir música.
  • Dispositiu per fer fotografies.

1. El semàfor de la desigualtat

En un espai ampli, col·loquem un paper d’embalar molt gran al terraen el qual dibuixem una quadrícula similar a la que mostra la infografia. En alguns dels requadres resultants (la majoria), hi escrivim «països empobrits»; a la resta, hi escrivim «països enriquits». Només en aquests últims deixem caramels.

A cada frontera, hi situem un vigilant (pot ser un/a educador/a, o un infant), amb un semàfor que haurem fabricat prèviament amb cartolines de colors. Donem un xiulet a un dels vigilants. Ens descalcem, i quan soni el xiulet, comencem a caminar lliurement per damunt del paper d’embalar, durant 1 minut.

Quan torni a sonar el xiulet, tothom s’ha d’aturar immediatament al lloc on es troba: les persones que es trobin en un país enriquit, reben l’acreditació de «turista», i poden menjar un caramel. La resta, no reben res.

Torna a sonar el xiulet, però ara només es poden desplaçar lliurement les persones que tenen el semàfor verd a la seva frontera. Els vigilants només activen el verd per cedir el pas a les persones enriquides. A la resta, no els deixen passar. Sona de nou el xiulet, i tothom s’atura allà on es troba. Repetim l’acció diverses vegades.

blank

Reflexionem-hi

Com ens hem sentit les persones que no podíem sortir del nostre requadre? I les persones que sí que podíem desplaçar-nos lliurement? Qui ha pogut menjar caramels, i qui no n’ha pogut menjar? Qui s’ho ha passat millor? Ens sembla que les regles del joc eren justes o injustes? Per què? Què en pensem del fet que al món les fronteres només estiguin obertes per a algunes persones i per a d’altres no? Al món, hi ha persones que fa anys que viuen en camps de refugiats i mai en poden sortir. Com ens sentiríem si no poguéssim sortir mai del nostre barri? Quines coses de les que fem ara, o de les que voldríem fer en un futur, serien impossibles en aquestes condicions?

2. Camins de Colors

Ara ens pintem la planta dels peus del color o colors que més ens agradin. Tornem a repetir l’activitat d’abans, però aquest cop sense vigilants i semàfors a les fronteres, i sense xiulets. Qui marca l’inici i el final del moviment és la música. Tots i totes podem moure’ns, dansar i travessar les fronteres lliurement al ritme de les cançons i les melodies! Ah, i en aquest nou estat de les coses, els caramels són per a tothom, així que els hem de compartir.

Reflexionem-hi

Com ens hem sentit aquesta vegada? Quina diferència hi ha hagut amb la vegada anterior? Qui ha pogut menjar caramels i qui no n’ha pogut menjar? Qui s’ho ha passat millor? Ens sembla que les regles del joc eren més justes o injustes aquesta vegada? Perquè? Quines coses de les quals fem ara o de les que voldríem fer en un futur serien impossibles en aquestes condicions?