Drets Humans

Cap Persona és il·legal

L’any 2015 registra el màxim nombre de desplaçaments que ha viscut Europa des de la Segona Guerra Mundial. Un dels principals detonants ha estat la devastadora guerra de Síria; però també altres conflictes bèl·lics i ecològics i les grans desigualtats socials i econòmiques que augmenten globalment, agreujades per decisions polítiques irresponsables que han contribuït a alimentar diversos moviments migratoris cap a Europa. Malauradament, els pronòstics auguren que, en un món violent, de desigualtats creixents i amb una degradació ambiental galopant, aquest tipus esplaçaments forçats de població es poden repetir i incrementar de manera periòdica.

Davant la situació, les respostes de la Unió Europea han estat la passivitat còmplice dels naufragis, el bloqueig fronterer i, finalment, l’externalització de fronteres fora del territori comunitari: el 20 de març de 2016 va entrar en vigor l’acord UE-Turquia, que deriva el control fronterer a l’Estat turc. El pacte permet l’expulsió de persones migrades a Turquia i obliga els nous refugiats a romandre en territori turc, barrant-los el pas cap a Europa. Aquestes decisions polítiques s’han repetit amb països com Líbia l’any 2017 i Marroc el 2019.

Nombroses organitzacions humanitàries han denunciat aquests acords perquè vulneren el dret d’asil de les persones refugiades i perquè Turquia, Líbia i Marroc són considerats països que no respecten ni protegeixen els drets humans. A casa nostra, diverses plataformes ciutadanes, ONGs i ajuntaments s’organitzen per derrocar aquests pactes i promoure polítiques d’acollida.

Tot i així, es pot observar un augment de la percepció social negativa i reduccionista del fenomen migratori, a través del creixement de discursos xenòfobs i altres formes d’odi, l’enduriment de les polítiques migratòries i l’ampliació de barreres institucionals. Aquesta situació es materialitza amb la discriminació i vulneració de drets d’algunes persones migrants.

imatge-pagina-2

Manifestació contra el racisme 2018 a Barcelona / ANÒNIMA

open_borders_syrian_refugees_ap_img

Un infant protesta a l’estació fronterera grega del nord d’Idomeni / PETROS GIANNAKOURIS / AP

Què diuen els tractats internacionals?

Declaració Universal dels Drets Humans, Nacions Unides, 1945

  • Article 13 Tota persona té dret a circular lliurement i a triar la seva residència en el territori d’un Estat.

  • Article 14 En cas de persecució, tota persona té dret a cercar asil, i a gaudir-ne, en qualsevol país.

Convenció sobre l’Estatut dels Refugiats, Nacions Unides, 1951

  • El terme refugiat s’aplicarà a tota persona que, a causa de temors fonamentats d’ésser perseguida per motius de raça, religió, nacionalitat, pertinença a un determinat grup social o bé per defensar determinades opinions polítiques es troba fora del país de la seva nacionalitat i no pugui, o per causa de l’esmentada por, no vulgui, acollir-se a la protecció de tal país […].

Carta de Drets Fonamentals, Unió Europea, 2000

  • Article 18  Es garanteix el dret d’asil dins del respecte de les normes de la Convenció de Ginebra de 28 de juliol de 1951 […].
  • Article 19  Es prohibeixen les expulsions col·lectives. Ningú podrà ser retornat, expulsat o extradit        a un Estat en què corri un risc de ser sotmès a la pena de mort, a tortura o a altres penes o tractes        inhumans o degradants.

Ampliació del concepte de persona refugiada

En general, quan es parla de moviments migratoris hi ha una tendència a diferenciar entre refugiat i migrant econòmic. Aquesta diferenciació respon a una interpretació literal de la definició de persona refugiada que estableix la Convenció de Ginebra de 1951 i que exclouria aquelles persones que fugen del seu país per motius com l’extrema pobresa o com a conseqüència del canvi climàtic.

Des d’alguns moviments socials com la Plataforma Stop Mare Mortum entenem que tota persona que es veu obligada a fugir del seu país hauria de tenir dret a rebre una certa protecció internacional, ja que es troba en una situació d’extrema vulnerabilitat i que, en molts casos, està provocada pels interessos comercials de països occidentals.

imatge-pagina-nova

Incertessa al mar / ANÒNIMA

CIE, les presons administratives

6_cie protesta

Grupo de internos del CIE de Aluche pidiendo su liberación / BERNAT ARMANGUE

Diverses entitats en demanen el tancament perquè a la pràctica funcionen com presons, on s’hi exerciex una important vulneració de drets humans. Des del 2006, s’hi han registrat 8 morts, 3 de les quals al CIE de Zona Franca de Barcelona. El juliol del 2015, gràcies a la tasca d’associacions i moviments socials, especialment amb la campanya Tanquem els CIE, el Parlament de Catalunya va aprovar una resolució per instar el Govern espanyol a tancar els CIEs que hi ha arreu del territori. El 2016, el Ple de l’Ajuntament de Barcelona va aprovar fer tot el possible per tancar el CIE de Barcelona-Zona Franca, però mai s’ha aconseguit.

La Fundació Migra Studium, la única entitat que té accés al CIE de Zona Franca, va detectar l’any 2018 a 42 possibles menors detinguts, mentre que el Ministeri d’Interior en reconeix la presència de 20. De les 156 persones ateses, el 66% no tenia cap antecedent penal. Un 60% del total de persones retingudes són de Marroc i Argelia, països amb els que el Govern d’Espanya té acords de deportació ilegal dins el compliment del dret internacional. De moment, les deportacions són pràctiques il·legals que succeeixen amb total coneixement públic i impunitat però ja s’està ampliant la jurisprudència per tal de justificar-les legalment en un futur pròxim.

“He arribat a sentir que no sóc un ésser humà, que havia perdut la meva humanitat. Tothom ens ha abandonat”

Hammida, refugiada síria a un camp de Jordània

Activitats

Dibuixos en temps de guerra

Dibuixos en temps de guerra